Potterismo

.
.
Capitulo 1: Harry en la madrigera
Harry al llegar a la madrigera se puso muy nervioso pues al entrar al cuarto vio a Hermione y a Ron hablando sore una relacion entonces Harry le pregunto: De que relacion estan hablando? entonces los dos amigos se pusieron muy nerviosos y le dijeron a Harry que de ninguna relacion y entonces Harry le dijo - no ami no me mienten yo se que estaban hablando sobre una relacion y Hermione digo - no Harry nosotros no te mintiriamos por que somos amigos y entonces harry les dijo - no Hermione yo creia que eramos amigos pero por lo visto no somos suficientemente amigos por que ustedes no me contaron.


Capitulo 2: Harry y Hermione novios
Al dia siguiente Harry se despert y vio a Hermione y le dijo - hola Harry, quiero que hablemos sobre lo que paso ayer y te quiero decir que Ron y yo estabamos hablando sobre lo que yo siento por ti y Harry le pregunto que sientes por mi y Hermione le digo lo que yo siento por ti es mas que una simple amistad es amor entonces Hermione beso Harry y decidieron ser novios. En el desayuno Harry y Hermione les dieron la noticia a todos y todos se arreglaron excepto Ron y Giny su cara era de celos.


La fuente, aquí



Se trata sobre 2 historias de Harry Potter y el señor de los anillos, la 1 historia se trata sobre: Severus Snape y James Potter, que ambos se enamoran y se vuelven amantes, se quieren, se aman y se adoran mucho, hacen sexo en las mazamorras de Joguarts, cuando Horace Sluhgorn, vivia en las mazamorras de Howgarts y dictaba clases de Howgarts era profesor de Pociones. Sin embargo Snape y Potter empiezan a tener sexo en las mazamorras de Joguarts cuando todos dormian y nunca nadie lo sabe, todo fue a escondidas, en el gran comedor cuando se ven con amor, ternura y deseo, mientras tanto en las clases ambos sin ser vistos por los profesores de Howgarts pero meten las manos hasta encontrar los penes del otro y se masejean, se masturban y entonces en el recreo ellos a escondidas van y se masturban y despues charlan un rato sobre sus cosas, al mes tras ser de amantes por 1 mes, ellos mismos deciden terminarse y se ponen tristes y se van y llorando y con lagrimas brotandole los ojos saben que no estan hechos el uno para el otro, y desde ese momento recordaran cuando eran amantes por 1 mes, y siguen siendo enemigos, se siguen odiandose, detestandose, tienen asco, repulsion, ira, rabia, malgenio terrible, enemigos mortales y odio con todo su corazon, hay varias escenas. La 2 historia en el Señor de los anillos, se trata sobre Sam y Frodo que van a la cima del everest a buscar un anillo perdido que se le perdio a Grandalf, un anillo de perlas preciosas, un anillo de oro y puntos magnificos de constelacion que se ven las estrellas de neuron y dice: "Este eraldo pertenece a Grandalf". En la aventura para buscar el anillo, Sam y Frodo llevan 1 año buscandola, entre eso: Se enamoran, se vuelven amantes, se quieren, se aman y se adoran mucho, entonces tienen sexo, se masturban y se cuentan sus cosas, duran 1 mes, 1 mes despues tras ser de amantes 1 mes, se deciden terminar de ser amantes, porque saben que la amistad es mas importante que el amor, pero ellos se ponen triste pero se alegran cuando eran amantes, hacian sexo y se masturbaban.



Más información aquí


Entradas parecidas

La increíble historia del hombre normal

Se nos fue de las manos.



Todo empezó con el primer Colgate, el primer Estrella y el primer Motorola.

Eran productos buenos, pero eso no era suficiente. Muchos productos buenos de otras marcas, más de lo mismo, aprovecharon el mercado abierto por el que se atrevieron a crear los que llegaron primero. Binaca, Tenn, Nokia.
En un mundo con tanta competencia tienes que aportar el mejor valor añadido. Tienes que ser Colgate Triple Acción, Estrella Limón y Motorola ahora-con-SMS-y-pantalla-a-cuatro-líneas.

Vas al super a comprar dentífrico, y me apabulla la cantidad de opciones. El nombre y la descripción de las variantes es bastante aleatoria. El significado, el significante, el PVP y la exhuberancia de colores bailotean locamente en unas inmensas estanterías de pasta de dientes. Es frustrante.

De manera contrapuesta, unos teléfonos vende-felicidad arrasan el mercado a base de ordenarse por 2G, 3G, 3GS, 4 y 5. Hacerlo más complejo sería perjudicial para las ventas.

Me inspiro en esa idea. Compro la etiqueta "normal" y todos sus derechos asociados. La aplico a una marca de dentífrico. Más tarde, todas las marcas de dentífricos quieren tener una versión "normal" entre sus 50 variantes. Es la que más se vende. Y además, es la versión más cara, pero contenta al público: es clara, es honesta, es directa (es una balsa de aceite para el alma) y no tiene contraindicaciones. Y yo me llevo un porcentaje por derechos.

La aplico a más cosas: una carrera vertiginosa en la industria de los dentífricos, y al poco en todas las demás. Electrodomésticos, snacks, soportes digitales, coches, cosméticos.

Recientemente, Forbes me ha coronado como uno de los hombres más ricos del mundo, y mi ambición por ayudar a éste, que todo me lo ha dado y todo se lo merece, no tiene fin -parece que es lo único en mí que no es normal-.


He decidido crear el concepto "más normal™": la nueva línia que arrase en el mercado tendrá todavía menos prestaciones que la anterior, y unos colores más simples en el packaging, sea cual sea. También tengo pensado crear el concepto "todavía más normal", pero no quiero sacarlo todavía al mercado. Está claro que contribuïría a hacer el mundo todavía más feliz, pero yo también tengo derecho a ganar dinero mediante mi genio y creatividad, así que no lo sacaré al mercado hasta que la anterior haya calado, vendido y ayudado como debe.


En un futuro más hipotético vislumbro el concepto "ultranormalidad": es elegante, aunque "SuperNormal", como me ha propuesto mi mujer en el yate, tiene más pegada. En ropa urbana estoy pensando en un "normal DX" y para los productos del mundo digital me gustaría aplicar el "crossnormal" (no es un nombre definitivo), para indicar que un producto es tan acorde con la línia normal (©) y los estándares digitales que hasta tu abuelita lo podrá usar. De todos modos, antes que salgan al mercado, allá por el 2015, quiero someter estas ideas a revisión. Supongo que usaré grupos de estudio y encuestas para saber si serán aceptadas por el gran público: no quiero arriesgarme a nivel de ventas. Ni quiero perjudicar el bienestar de la humanidad, claro. Eso sería traicionar los principios de Normal Corp. Y los míos propios.

Concurs de haikus

Proposo llegir la següent definició del concepte haiku i fer-ne un cadascú de nosaltres. Ja que són tan curts, no cal que fem entrades noves: podeu escriure'ls a les respostes.

Haiku (de la Wikipedia):

El haiku (俳句?), derivado del haikai, consiste en un poema breve de tres versos de cinco o siete y cinco sílabas respectivamente. Es una de las formas de poesía tradicional japonesa más extendidas. Su temática está relacionada con la naturaleza.

Características:
El haikai o haiku tradicional consta de 17 moras (unidad lingüística de menor rango que la sílaba) dispuestas en tres versos de 5, 7 y 5 moras, sin rima. Suele contener tanto una palabra clave denominada kigo (季語?)(cuarto idioma), que indica la estación del año a la que se refiere, como una cesura, o pausa verbal, conocida como kire, que separa a un haiku en dos imágenes contrastantes.

Tradicionalmente el haiku, así como otras composiciones poéticas, buscaba describir los fenómenos naturales, el cambio de las estaciones, o la vida cotidiana de la gente. Muy influido por la filosofía y la estética del zen, su estilo se caracteriza por la naturalidad, la sencillez (no el simplismo), la sutileza, la austeridad, la aparente asimetría que sugiere la libertad y con ésta la eternidad.

Afegeixo una característica que no sol aparèixer en les definicions formals del haiku: poden contenir un joc de paraules. Degut a que l'idioma japonès funciona amb idiogrames i poques síl·labes, és fàcil trobar paraules homòfones que tenen diferents significats. D'aquesta manera, les dobles i triples interpretacions apareixen amb facilitat. És l'habilitat del haijin -escriptor de haikus- el saber col·locar aquests dobles sentits amb gràcia. Com els nostres idiomes donen menys peu als dobles sentits, intentaré forçar-ne un. Atents:

Inmune al frío,

el ninja corta bambú,

liviano y letal,

como dientes de león.

Anàlisi formal:

(5) Inmune al frío -kigo-,

(7) el ninja corta bambú,

(5) liviano y letal,

(7) como dientes de león. -doble sentit. Pot referir-se a la boca de l'animal o a la flor lleugera del mateix nom-

Com veieu, m'ha estat impossible fer-ho en tres

versos. Animo a concursar i tenir dos guanyadors: un pel haiku més bonic i l'altre pel haiku més formalment correcte. Ànims.

Asesino

Originalment escrit per Nihil, del fòrum gp32spain

Había desarrollado desde la más tierna infancia su instinto innato para la caza. Con 15 años, sus ojos se movían a una velocidad endiablada cuando se preparaba para la batalla, brillando sobre una fea cara llena de pecas y acné. El pulso se le aceleraba, el sudor frío empapaba su pelo grasiento y un tic nervioso castigaba sus párpados llegado el momento de la lucha. Era un espectáculo digno de ver.

El sótano de su casa, sombrío y con humedad, era el escenario preferido para sus fechorías. Las paredes mohosas estaban “decoradas” con decenas de armas blancas que hundían sus hojas en los muros de la vivienda. Pasaba muchas horas allí, agazapado, entre desperdicios y cuchillos, navajas y heces.

Las víctimas no guardaban ninguna relación, no las elegía por tener unas características concretas, y quizás por eso sus crímenes estuvieron mucho tiempo impunes.

Sus padres, una pareja de progres despreocupados, descubrieron el pastel demasiado tarde. Fue una noche de julio. Su primogénito estaba en el parque, frente a su hogar. Nunca le prestaban demasiada atención... realmente nadie le prestaba demasiada atención. Si aquel día hubiesen salido al porche de la vivienda a debatir acerca del sexo de los ángeles, a divagar sobre la moda zen, a recordar la sesión de taichi o a bromear recordando la reunión de tupper sex, hubiesen visto a su hijo aunque no quisiesen, porque estaba muy cerca. Él era un lobo solitario, pero en aquella ocasión estaba acompañado por una chica guapa. No guapa de revista, ni de televisión, más bien guapa cajera de supermercado, guapa viajera de metro o guapa en la sala de espera del dentista, pero guapa.

Cruzaron varias palabras y el chaval perdió los nervios. Empezó a golpear el suelo con furia, a escupir, a arrancarse pelos, a morderse. La tragedia se veía venir.

Cogió a la chica del cuello y la llevó a su casa. Entró arrastrándola, ante el estupor de sus padres. Los gritos de la cara bonita ponían banda sonora a esos trágicos momentos.

Fue rápido, brutal, técnicamente perfecto. Ya en el sótano, con sus progenitores pisándole los talones, chillando como posesos, empujó a la joven contra el suelo, sacó del bolsillo unos punzones y clavó certeramente en la pared dos papeles, ensartándolos.

“Te quiero”. El chaval había asesinado, en esta ocasión, dos palabras a la vez. No pudo con ellas y las quería ver muertas. Un pronombre personal y un verbo. No tuvo piedad.

Después de aquel episodio, el joven visitó el juzgado de menores. Pasó por consultas de psicólogos mediocres, de reputados logopedas, de innovadores psiquiatras. Ninguno consiguió ayudarle.

El otro día me enteré de que un cáncer de garganta se lo había llevado al otro barrio recién cumplidos los 30. Un final cruel, sin duda, para un muchacho desgarbado, débil y tartamudo, un muchacho que siempre me recordaba al protagonista de “el pabellón de oro” de Mishima.

El destino había gastado una última broma a ese tipo desquiciado que mataba todas las palabras que no conseguía pronunciar.

relacions 1

Fran - espia - Hermann

Se m'acudeixen algunes connexions, que les completo amb un article que vaig llegir fa temps.

Es tracta d'una secta que sintetitza una droga psicotrópica única al món. Aquesta droga et fa veure el cel de tots colors, en plan disco dels Beatles, com mai l'has vist. En els seus rituals, es prenen aquesta droga per "ascendir" al cel.

Doncs bé, el Fran, en la seva persecució de tocar el cel, s'hi intenta infiltrar per aconseguir aquesta droga. Però aquesta secta ja ha vist casos de gent que deia ser "creient" per només accedir a la droga -verídic-, o sia que són molt estrictes a l'hora d'incorporar algú a la seva religió.

Ell sol no pot aconseguir-ho, i és aquí on l'espia que descriu en Víctor, que està dins la secta, l'ajuda. Hi ha mil maneres de fer això. En Fran li fa un favor i l'espia es veu moralment impulsat a ajudar-lo, o millor, en Fran descobreix que és un espia, i li fa xantatge. L'espia, que coneix les repercussions que patiria si se sabés que és un traïdor, es veu obligat a ajudar en Fran a entrar en aquesta secta.

El Fran consegueix la droga i se l'endú a casa per tenir un viatge al cel ell solet, però l'espia, en vengança, aumenta la dosis. El Fran mor d'una sobredosis, feliç d'haver tocat el cel.

Aquesta droga, per cert, és el·laborada per Hermann, que coneix l'espia desde el post-nazisme, i és el seu contacte per entrar a la secta. Això explicaria com consegueix adulterar la dosis del Fran. Ja posats, la pot adulterar amb matainsectes del personatge de la Marina.

Buah, vaya lio.

Héctor - La Mort - Nena que veu La Mort - capitan_calyptratus

En un futur pròxim sense fam, malalties, ni guerres, les forces de la llei es dediquen a perseguir els petits incidents del dia a dia, els crims a petita escala. Un robatori per aquí, una violació per allà, un assassinat passional molt de tant en tant.

La Nena que veu La Mort deixa un rastre inconfusible de morts rere seu. La policia, que veu un modus operandi constant, la busca amb totes les seves forces. És per això que ella haurà de tenir molt enginy per escapar sempre a l'últim moment de la policia. No consegueixen atrapar-la mai, així que el jefe de la policia espanyol li comenta el problema a l'Héctor, que, recordem, té contactes amb tothom important (toma influència de Death Note).

Entrant en ciència-ficció, l'Héctor demana que sistemàticament s'analitzi a tothom. Amb la seva influència mundial, consegueix que tothom tingui una espècia de superDNI on consti el número de Mort que la gent té al braç esquerre. No cal dir que, com l'Héctor és l'únic que té aquest poder al món, es passa les 24 hores al dia revisant fotos i apuntant números. Paral·lelament, podríem fer que l'Ipólito Suárez, que treballa en un programa de Tarot, tingués el mateix poder, i s'encarregués de fer aquesta feina bruta.

Héctor aconsegueix recopilar tots els números d'habitants d'Espanya. Tots? Comença a seguir el rastre de les víctimes de la Nena que veu La Mort, per saber a qui matarà a continuació, en plan Minority Report. 15443...145, 15443...146, 15443...147, 15443...148. Això vol dir que les següents víctimes seran: 15443...149, 15443...150, 15443...152.

Espera, on és 15443...151? Héctor veu que algú s'escapa del seu control, del seu recompte omnipresent, i això és intol·lerable. Ordena que es rastregi internet en busca de persones amb identitat virtual que no es pugui identificar amb una identitat física. Arriba a capitan_calyptratus, algú amb forta presència internet però que ningú coneix en persona.

Opcionalment, podríem fer que capitan_calyptratus fos la segona persona amb poders. Tenint en compte que mai surt de l'habitació, seria fàcil localitzar-lo i posar-lo a comptar números hores i hores. A més, s'ha de fer ràpid, perquè capitan_calyptratus és un hippie de nova fornada, que defensa la privacitat personal i la neutralitat i anonimat de la web, i no vol que ningú el fitxi amb cap superDNI. El que és pitjor, coneix el poder d'Héctor, al tenir-lo ell també, i pot donar la volta al sistema si obre massa la boca a algun fòrum d'internet particularment influent (forocoches o taringa XD).

Opcionalment (2), podríem fer que el tio que treballa al Tarot ara treballés per Héctor, comptant números i que el capitan_calyptratus, en un gir de guió, es revel·la que té un poder lleugerament diferent i canvia l'odre d'aquests nombres perquè algun personatge morís abans d'hora (l'Héctor?), assassinat, perquè no, per la Nena que veu La Mort.

Idees soltes

Gualdo, l'informàtic, necessita informació sobre un software concret que utilitzava l'URSS per programar els seus viatges espacials. Va a la biblioteca a buscar un llibre sobre aeronàutica, i es troba amb qué l'última còpia se l'ha endut el Fran.

Héctor

nota: si veieu influències de Death Note, Donnie Darko, Superman Red Son i altres icones de la cultura pop, tampoc cal que m'ho tireu en cara, que ho sé de sobres XD. La creativitat és un 50% còpia, un 45% mescla i un 5% creativitat pura. I si no us ho creieu, pregunteu a Tarantinorl.

Héctor és un sudamericà que va venir a viure a Barcelona fa una mica més d'un any. Té 25 anys, i és un jove emprenedor i amb habilitats socials que va venir a Espanya a buscar feina costés el que costés. Finalment va entrar a treballar com a venedor en una immobiliària. El tratge li senta bé, i el seu caràcter agradable, honest, carismàtic i responsable l'ajuda a cumplir amb la seva feina sense molt entrebancs. És massa jove i nou com per aconseguir més responsabilitat a la feina, però no li importa perquè no n'és un apassionat, simplement la veu com un instrument per sobreviure i situar-se en una classe mitja modesta, que li ha permès llogar un pis de solter.

La seva història comença quan un dia s'aixeca amb una ressaca bestial, després d'una borratxera que celebrava alguna venta immobiliària important, i al seu voltant veu a numeroses amistats que ha fet sense problemes d'ençà que va arribar, estesos per tot arreu, dormint la borratxera en les posicions més estrambòtiques que es recorden. Es treu les lleganyes i s'acomoda el cabell. En el procés, veu que a la part interna del seu braç esquerra té un número de moltes xifres apuntat, amb detall caligràfic, per algun tipus de tinta negra.

Se'l mira una estona i el deixa córrer, suposant que es tractaria algun tipus de broma que devia sorgir mentres era de borratxera, i es dirigeix al lavabo per rentar-se la cara. De camí, veu a més gent dormida, amb números a la mateixa part del cos que ell. Quan surt al carrer a comprar alguna cosa per esmorzar, se n'adona que absolutament tothom té un número al braç esquerre.

Anem fent petites el·lipsis endavant en el temps, i veiem a l'Hèctor veient un noticiari, on unes imatges d'un derrumbament en algun païs del tercer món mostren una mare i una filla parcialment enterrades sota un munt de totxos, que partanyien a algun edifici malmès que s'ha esfondrat amb elles a dins. El seus braços esquerres queden exposats a la càmera, i Hèctor distingeix els seus dos números. La sorpresa arriba primer quan observa que els dos números van seguits, i després, quan passats uns segons, aquests números desaparèixen.

Fent el·lipsis, l'Héctor descobreix la raó de ser d'aquests nombres. Indiquen l'ordre en què les persones moren. Fent càlcus en una pissarra que té, descobreix el nombre mig aproximat de persones que moren cada dia. Portant més enllà aquests càlculs, descobreix que, si aquesta mitja de morts no varia, ell morirà en uns 10 anys.

Fent una megael·lipsis, veiem com l'Héctor, en uns dos anys, s'ha convertit en l'home del mil·leni. És més important que Gandhi, Mandela o els mateixos Beatles junts. Ha aconseguit la pau mundial, avenços en la salut de la gent, ha aconseguit que les farmacèutiques siguin unes benefactores de la humanitat i no empreses que busquen només benefici econòmic. La fam al món és mínima, i arriba aigua potable a tots els racons del globus. L'esperança mitja de vida mundial ha aumentat 40 anys, i el càncer no posa fre a poder envellir amb dignitat i salut.

Héctor concedeix numeroses entrevistes, escriu llibres sobre un món utòpic, firma samarretes, és conseller de multitut de presidents i caps d'estat, coneix a totes les grans personalitats budistes, assisteix a l'ONU, col·labora amb les quasi extingides i molt renovades ONG. És a tot arreu.

De cara al públic, es mou entre les càmeres i les multituts com una popstar. La seva carisma i simpatia trenca el gel i obre un clima de benestar, i el seu somriure deslumbra a les masses i les noies.

Quan està sol, el somriure s'esvaeix, els ulls perden la brillantor i el cansanci de la pressió que té passa factura al seu rostre i llenguatge corporal. Però el pitjor és el cinisme: el cinisme que li recorda constantment que tot això no ho fa pel bé de la humanitat, si no pel seu propi. Quan més lentament mori la gent que va per davant seu, més temps viurà ell. El cinisme que s'acumula quan mil·lers de periodistes li fan la pilota, i que es condensa dins seu quan està en soletat.

Un dia es desperta en una sala blanca i buida. Un home amb un tratge blanc impolut el fa passar a la sala contigua, també d'un color místicament blanc, allargada, amb una taula blanca al mig, al voltant de la qual s'asseuen una dotzena d'homes vestits iguals que el seu guia, que miren l'Héctor fredament. L'Héctor sap per les seves mirades que el reconeixen, com tothom arreu del món el reconeixeria, però que no els fa gràcia la seva presència.

L'Héctor i l'home que el guia passen de llarg, mentre la resta se'ls mira, i entren a una altre sala, amb un ascensor. Entren els dos a l'ascensor, que es disposa a baixar avall, avall, avall... La blancor que havia flotat per l'ambient va desapareixent gradualment, fins donar pas a la més espessa de les penombres. L'ascensor, després de llargs minuts, arriba al seu destí. El guia obre la porta i es queda quiet.

-I ara?- pregunta l'Héctor.

-Ara has de parlar amb Ella. Té coses a dir-te.

Héctor camina cap a la foscor, mentres el guia tanca la porta de l'ascensor i torna a pujar cap a dalt. Després d'unes passes, els seus ulls s'han acostumat a la foscor, i es troba en un passadís sense llum. A mida que va avançant, va sentint una remor sibilant que va creixent. Al final del passadís hi ha una sala de la qual prové aquest soroll. La sala té una sèrie de petits mobles i taburets de fusta, que semblen trets directament de l'època medieval. Estan esparcits per tot arreu, com si l'inquilí hagués entrat en un estat de fúria transitòria i els hagués patejat i llançat amb ràbia. A una paret, hi ha una sèrie de dalles lluents. A prop, una sombra negra està afilant una altre dalla amb el seu torn de pedra, produïnt el soroll que Héctor anava escoltant pel passadís: Bbzzzzz bbzffzzzz bbzbzzzrrzffzz!!

La figura fosca dóna per acabada la feina, es reincorpora sota el seu mant de tela negra i penja la dalla a la paret, junt amb les altres. Es gira cap a l'Héctor i li diu.

-Perdona, no sabia que ja eres aquí.

La seva veu és ferma i greu, d'una dona madura. Sembla sortir de sota la caputxa. Mira l'habitació i després a l'Héctor:

-Em prego que em disculpis per aquest desordre. Fa molt temps que no tenia visites. Però a tu t'esperava.

“A medida que Tyler leían los artículos de la salud de Reader's Digest me daba cuenta del giro que había dado mi persona. Hace un año me elevaba ceñido en mi traje, paseando por nuestro exacerbado mundo. Ahora me enorgullezco de los moratones que visto...Soy los pulmones de Jack negros envueltos en un oscuro y denso manto de humo…Soy el hígado de Jack estoy cirrótico perdido…Soy la próstata de Jack y no funciono con regularidad…Soy el colon de Jack, creo que podría tener cáncer…Soy el corazón roto de Jack…soy el sudor frío de Jack…soy la vida desperdiciada de Jack…soy la bilis de Jack…soy la venganza auto-satisfecha de Jack (...)”

Figth Club, Chuck Palahniuck