Héctor

nota: si veieu influències de Death Note, Donnie Darko, Superman Red Son i altres icones de la cultura pop, tampoc cal que m'ho tireu en cara, que ho sé de sobres XD. La creativitat és un 50% còpia, un 45% mescla i un 5% creativitat pura. I si no us ho creieu, pregunteu a Tarantinorl.

Héctor és un sudamericà que va venir a viure a Barcelona fa una mica més d'un any. Té 25 anys, i és un jove emprenedor i amb habilitats socials que va venir a Espanya a buscar feina costés el que costés. Finalment va entrar a treballar com a venedor en una immobiliària. El tratge li senta bé, i el seu caràcter agradable, honest, carismàtic i responsable l'ajuda a cumplir amb la seva feina sense molt entrebancs. És massa jove i nou com per aconseguir més responsabilitat a la feina, però no li importa perquè no n'és un apassionat, simplement la veu com un instrument per sobreviure i situar-se en una classe mitja modesta, que li ha permès llogar un pis de solter.

La seva història comença quan un dia s'aixeca amb una ressaca bestial, després d'una borratxera que celebrava alguna venta immobiliària important, i al seu voltant veu a numeroses amistats que ha fet sense problemes d'ençà que va arribar, estesos per tot arreu, dormint la borratxera en les posicions més estrambòtiques que es recorden. Es treu les lleganyes i s'acomoda el cabell. En el procés, veu que a la part interna del seu braç esquerra té un número de moltes xifres apuntat, amb detall caligràfic, per algun tipus de tinta negra.

Se'l mira una estona i el deixa córrer, suposant que es tractaria algun tipus de broma que devia sorgir mentres era de borratxera, i es dirigeix al lavabo per rentar-se la cara. De camí, veu a més gent dormida, amb números a la mateixa part del cos que ell. Quan surt al carrer a comprar alguna cosa per esmorzar, se n'adona que absolutament tothom té un número al braç esquerre.

Anem fent petites el·lipsis endavant en el temps, i veiem a l'Hèctor veient un noticiari, on unes imatges d'un derrumbament en algun païs del tercer món mostren una mare i una filla parcialment enterrades sota un munt de totxos, que partanyien a algun edifici malmès que s'ha esfondrat amb elles a dins. El seus braços esquerres queden exposats a la càmera, i Hèctor distingeix els seus dos números. La sorpresa arriba primer quan observa que els dos números van seguits, i després, quan passats uns segons, aquests números desaparèixen.

Fent el·lipsis, l'Héctor descobreix la raó de ser d'aquests nombres. Indiquen l'ordre en què les persones moren. Fent càlcus en una pissarra que té, descobreix el nombre mig aproximat de persones que moren cada dia. Portant més enllà aquests càlculs, descobreix que, si aquesta mitja de morts no varia, ell morirà en uns 10 anys.

Fent una megael·lipsis, veiem com l'Héctor, en uns dos anys, s'ha convertit en l'home del mil·leni. És més important que Gandhi, Mandela o els mateixos Beatles junts. Ha aconseguit la pau mundial, avenços en la salut de la gent, ha aconseguit que les farmacèutiques siguin unes benefactores de la humanitat i no empreses que busquen només benefici econòmic. La fam al món és mínima, i arriba aigua potable a tots els racons del globus. L'esperança mitja de vida mundial ha aumentat 40 anys, i el càncer no posa fre a poder envellir amb dignitat i salut.

Héctor concedeix numeroses entrevistes, escriu llibres sobre un món utòpic, firma samarretes, és conseller de multitut de presidents i caps d'estat, coneix a totes les grans personalitats budistes, assisteix a l'ONU, col·labora amb les quasi extingides i molt renovades ONG. És a tot arreu.

De cara al públic, es mou entre les càmeres i les multituts com una popstar. La seva carisma i simpatia trenca el gel i obre un clima de benestar, i el seu somriure deslumbra a les masses i les noies.

Quan està sol, el somriure s'esvaeix, els ulls perden la brillantor i el cansanci de la pressió que té passa factura al seu rostre i llenguatge corporal. Però el pitjor és el cinisme: el cinisme que li recorda constantment que tot això no ho fa pel bé de la humanitat, si no pel seu propi. Quan més lentament mori la gent que va per davant seu, més temps viurà ell. El cinisme que s'acumula quan mil·lers de periodistes li fan la pilota, i que es condensa dins seu quan està en soletat.

Un dia es desperta en una sala blanca i buida. Un home amb un tratge blanc impolut el fa passar a la sala contigua, també d'un color místicament blanc, allargada, amb una taula blanca al mig, al voltant de la qual s'asseuen una dotzena d'homes vestits iguals que el seu guia, que miren l'Héctor fredament. L'Héctor sap per les seves mirades que el reconeixen, com tothom arreu del món el reconeixeria, però que no els fa gràcia la seva presència.

L'Héctor i l'home que el guia passen de llarg, mentre la resta se'ls mira, i entren a una altre sala, amb un ascensor. Entren els dos a l'ascensor, que es disposa a baixar avall, avall, avall... La blancor que havia flotat per l'ambient va desapareixent gradualment, fins donar pas a la més espessa de les penombres. L'ascensor, després de llargs minuts, arriba al seu destí. El guia obre la porta i es queda quiet.

-I ara?- pregunta l'Héctor.

-Ara has de parlar amb Ella. Té coses a dir-te.

Héctor camina cap a la foscor, mentres el guia tanca la porta de l'ascensor i torna a pujar cap a dalt. Després d'unes passes, els seus ulls s'han acostumat a la foscor, i es troba en un passadís sense llum. A mida que va avançant, va sentint una remor sibilant que va creixent. Al final del passadís hi ha una sala de la qual prové aquest soroll. La sala té una sèrie de petits mobles i taburets de fusta, que semblen trets directament de l'època medieval. Estan esparcits per tot arreu, com si l'inquilí hagués entrat en un estat de fúria transitòria i els hagués patejat i llançat amb ràbia. A una paret, hi ha una sèrie de dalles lluents. A prop, una sombra negra està afilant una altre dalla amb el seu torn de pedra, produïnt el soroll que Héctor anava escoltant pel passadís: Bbzzzzz bbzffzzzz bbzbzzzrrzffzz!!

La figura fosca dóna per acabada la feina, es reincorpora sota el seu mant de tela negra i penja la dalla a la paret, junt amb les altres. Es gira cap a l'Héctor i li diu.

-Perdona, no sabia que ja eres aquí.

La seva veu és ferma i greu, d'una dona madura. Sembla sortir de sota la caputxa. Mira l'habitació i després a l'Héctor:

-Em prego que em disculpis per aquest desordre. Fa molt temps que no tenia visites. Però a tu t'esperava.